miércoles, 25 de agosto de 2010

Ruta de l'Ermità, 2ª Etapa

La segona etapa no començava massa bé, a la nit no vaig descansar massa, es van sentir alguns cotxes passar prop del refugi en plan rallie, va arribar més gent durant la nit, i diguem que no vaig poder dormir massa seguit. La idea era fer com el dia anterior, llevar-nos d'hora, ja que els dos nanos de girona també volien fer-ho així, i guanyar-l'hi una estoneta al sol i a la calor, ells ahir es van perdre i només van fer la meitat de l'etapa i per carretera; però no va poder ser així, al Mario, el noi que porta el refugi va demostrar-nos que els cracks també s'adormen i per postres no es desperten encara que els cridis jajaja, (devia escapar-se de festuki??) així que al final vam poder llevar al seu company que ens va preparar l'esmorzar i vam poder passar comptes amb ell, que al cap i a la fi era el que m'impedia marxar, ja que per esmorzar podia fer-ho més endavant, però entre pitos i flautes ja eren les 7:30, ja anava una hora tard per les meves previsions.

En marxar d'Erols ja vaig notar que alguna cosa no anava bé, tenia les cames pesades i la panxa molt extranya, i la pujada que hi ha només sortir es va posar fatal, el dia no pintava bé, quedava una pujada mooolt llarga i no estavem fins, tenia la pinta d'aquells dies en que s'ha de saber patir.
Un pas del Cami de Nicolau
Després de la pujada, per fi una baixada que permetia relaxar-se, llarga fins a Guardiola de Berguedà, un tros de plà fins a Bagà i a partir d'allà un tros nou, el camí de Nicolau o algo així, un "corriol" que va vorejant la muntanya tot entretingut però que em va fent veure que no estem fins, fins i tot la mínima rampeta se m'entravessa. Un cop acaba el corriol es retorna a Bagà per un carrer, i des d'allà veig els nois de Girona, que van ben embalats, i tot i que no em convé, perquè no podré seguir el seu ritme ja que prou feines tinc amb el meu, els espero i començem a pujar Coll de Pal plegats, ja que les cames no van, a veure si la competència estimula una mica el meu coco, però no acaba de ser així, sobre el km 8-9 hi ha un trencant que es desvia de la carretera asfaltada i segueix un cami que retorna a la carretera gairebé davant del xalet de Coll de Pal, ells agàfen el cami, però les meves cames em diuen que no, em veig en cor de seguir un ritmillo per l'asfalt però sé que a la mínima rampa que tingui el cami, i la tindrà, el meu cos dirà que no, així que tot i tenir 3 km de més, decideixo seguir fins a dalt per asfalt.

Quedem en que ja ens trobarem més endavant i cadascú fa la seva, jo aprofito que hi ha una font per refrescar-me i omplir el camel i el bidó d'aigua fresca, i segueixo, em queden 11 km fins al xalet i 13 fins a dalt, vaig fent al meu ritme, intentant posar-me objectius assolibles per no parar, vaig fatal, però intento abstreure'm, vaig mirant la carretera per davant, mirant cada tomb i dient-me "va, fins allà i paro una mica" autoenganyant-me ja que intentaré no parar de totes totes, i allà buscaré el següent tram per enganyar-me altre cop, però a mida que van passant els km les cames sembla que se m'han despertat i les pulsacions es posen on toca, puc augmentar una mica el ritme, posar la cadència on m'acostumo a trobar còmode i pujar el que queda de manera decent, i així arribo al xalet, on paro a menjar-me una barreta i a mirar el que quedava fins al niu quan per darrera apareixen els de girona, estava convençut de que els tindria per davant, i així fem plegats fins a coronar Coll de Pal, on cauen les fotos pertinents i cap a creuar La Molina i empalmar amb La Masella, el Niu espera.
Per fi... a partir d'aqui ja seria una altra cosa.
A partir d'aqui la ruta agafa un altre caire per a mi, fa molts anys que no sóc per aqui dalt, però tot i que costa molt reconeixe-ho sense neu, vénen molts records, veig els canvis de rasant, revolts, salts com si encara tinguéssin neu, estic tant inmers en el meu coco que no m'adono que m'avisen que m'aparti del mig i gairebé se m'emporta un que baixava pel bike park, però la muntanya, com sempre, ens posa de peus a terra i al lloc on ens toca, sempre amb justicia segons les nostres posibilitats, per dur que sigui el lloc on ens col·loqui, l'únic que hem de saber és quines són les nostres possibilitats. I el meu lloc era cap amunt, al meu ritme de nou, però havia d'arribar al niu amb bici, i anem fent tots tres com podem, ja que la tracció es horrorosa, hi ha molta pedra solta i unes rampes del copón, però menys en un parell de llocs que hem de posar peu a terra i empényer, acabem pujant.
El Niu de l'Àliga, just per on hi havia arribat sempre, envoltat del seu paissatge "llunar", des de dins hi havia el menjador tancat i no es podia passar a fer les fotos pertinents de la serra del Cadí, però com que tampoc podia esperar a la posta de sol...un mos i avall!
Els mestres de Girona preparant-se per la foto a peus del Niu
Ja sóc on volia arribar, ho he suat però hi sóc, sóc al punt que ha motivat fer aquesta ruta, el Niu està canviat, no hi ha l'Albert i el seu "Hola canalla! com estèm??" sinó que està petat de gent, més arreglat la veritat, però sense tant encant per a mi, però segueix sent el niu, és la 1 del migdia, i decidim fer-hi un mos i reposar una estona, i tot i que no serà molta, jo em quedo una mica més que els de girona, igualment veient com baixen no els podria seguir, així que ens despedim i em quedo un moment mirant-ho tot mentre em poso un paravent i començo a baixar.
El port de la Creueta ens allunya de la Cerdanya
La baixada se les té, moltíssima pedra i rampes que no pares ni frenant, però bé, na fent i na baixant arribo a baix. En principi tenia pensat parar a l'estació i donar un volt però decideixo tirar, em sento bé i no vull que se'm faci tard així que tiro cap a Castellar de n'hug. Amb el que no comptava ara era en que havia de pujar el coll de la Creueta, i tot i pensar que les passaria punyeteres, em sento millor que quan he començat el dia, té collons la cosa, al km 70, però és el que hi ha, així que vaig fent quan tot plegat sento unes veus a lo lluny pel darrera, els de girona altre cop, que s'havien parat a fer una coke, és ben bé que sóc un diesel, aixi que en arribar a dalt paro i comencem a baixar plegats. A mitja baixada la ruta es desvia per un camí a la dreta, que enlloc de seguir baixant, puja una mica fins a seguir una carena i baixa de cop fins a Castellar.
Un cop a Castellar de N'Hug, el paissatge ja és un altre, s'acosta el final d'etapa...
Un cop allà, segello la carta de pas a la Closa, omplo el bidó,i ens despedim definitivament amb els de girona, ells acaben allà i a mi em queda per fer l'últim tram fins a Campdevànol, i aquest si que em sobra de veritat, té un tros de trialera que ja no tinc massa forces ni ganes de fer-lo, però és el que hi ha, sort que és poc tros, i així arribo al Moli de Serradell, el final de la meva ruta, han estat 98,6 km i 2606+.

Entro per marcar la tarja i la Núria diu "cullons! ja ets aqui?" són les 16:30, l'hora que més o menys tenia previst arribar sense comptar que havia sortit una hora tard i lo malament que ho he passat a Coll de Pal, doncs, encara estic content, tinc temps per fer una cerveseta fent-la petar amb ells sobre com està la ruta, si m'ha agradat i tot això, tinc temps per arribar a casa i preparar-me una banyera d'aquestes que fan època i fins i tot de baixar a casa els pares a sopar, fa molta calor i pel Montseny s'està més fresc...

De la ruta, doncs res que no s'hagi dit, és durilla, té una mica de tot i per tots els gustos, personalment algún tram de gr m'hi ha sobrat, i pels km que té, posat a sobre el mapa, dóna moltes voltes i potser enlloc de donar tantes voltes es podria ampliar la zona i variar encara més el paisatge, però és el que és i està bé, el tracte amb tota la gent dels refugis és boníssim, disposats al que es pugui necessitar en tot moment, de manera que s'ha de posar bona nota a tots els aspectes de la ruta.

4 comentarios:

  1. Jajajaja, tu has dejado para ultima, la etapa que hemos hecho de primera. Es bastante tecnica y si al principio de la ruta ya se hace lenta, no quiero ni imaginar dejandola para el final!!!
    Col de Pal. Tiene su miga. Cuando hice la ruta me ha ido bien(con la mtb), pero otro dia subi con la flaca y sufri como una condenada.
    Enhorabuena por hacerla en dos dias y ademas solo. Vaya moral!

    ResponderEliminar
  2. pues si, lo tenia en cuenta por tu crónica, pero las ganas de llegar la hicieron más pesada aún, i coll de pal, pues no era el puerto en si, simplemente es largo, y estoy acostumbrado a subidas largas, pero en rutas de dos dias o mas, me cuesta mucho coger el ritmo el segundo dia, tendré que mirar a ver como trabajo eso.
    Lo de hacerlo solo, era un tema personal, simplemente por recorrer solo una ruta que unia parajes i recuerdos importantes para mi, y en dos dias, pues, no tenia más! jajaja pero tampoco hacen falta creo.

    ResponderEliminar
  3. Yo tengo ganas de intentar la Pedals de Occitania en dos dias. ¿te animas? :))

    ResponderEliminar
  4. jajaja, no digo que no, pero me da a que es mucho trote para mi, ya me releeré tu crònica a ver como la pintas, de todas formas no creo estar al nivel vuestro, me dais un pelin de miedo...jajaja

    ResponderEliminar