sinó canvia el temps aviat...

De vegades va tot extrany, vas conduint o pedalant i les paraules, idees o conceptes flueixen amb una facilitat sorprenent (sempre tenint en compte les meves capacitats), i quan et poses a escriure sembla que s'encalli el cap, o que en el trajecte del cap a les mans i el teclat se'n perdi la meitat per el camí, podriem pensar que que si només "pensem", al no haver-hi cap trajecte és més difícil de que es perdin les coses, però que per traspassar-ho tot a un altre medi cal alguna cosa més, com la memòria o anant una mica més enllà, la intel·ligència o que simplement tinguem les neurones ben connectades les unes amb les altres.

D'aqui deu venir que tingui més facilitat per guardar-m'ho tot per a mi, per a fer tasques d'introspecció o de cridar cap endins i no cap a fora, d'aqui deu venir que faci el que faci, durant els últims 20 anys aquesta imatge m'hagi acompanyat a tot arreu on he pogut anar per un cert temps, i tot i veure-la cada dia no hagi estat capaç d'aprendre'n res a part d'admirar-la, ja començaria a tocar extreure'n alguna cosa més que el seu valor pictòric i ideològic, estaria bé començar-l'hi a portar la contrària i enlloc de cridar cap endins fent tremolar tot el meu interior, sempre amb la por de que no m'ensorri desde dins, però amb la inevitable necessitat de cridar quan ho has de fer, siguin quines siguin les conseqüències a dintre meu. Aprendre a cridar cap enfora, i que tremoli qui hagi de tremolar i que s'ensorri qui s'hagi d'ensorrar, però comença a ser necessàri prescindir del que m'envolta, estigui com estigui, cridar, riure o plorar, tan és mentre faci el camí que li toquen a les emocions i sentiments, de dins a fora i no de dins a més endins.

Suposo que tot són etapes, unes en les que aprèns, unes en les que simplement tires de l'après, altres en les que per aprendre has de fer-te lloc a dins i desaprendre, formatejar-nos per dins per poder-nos omplir de nou, suposo que la clau seria l'adaptació, adaptar constantment el nostre aprenentatge a les necessitats de la vida que ens toca viure, però... allò que diuen, que un optimista simplement és un pesimista mal informat, i seria molt optimista pensar en que no caurem més, així que haurem d'aprendre a aixecar-nos...

En fi, que com no canvii el temps i pugui sortir a pedalar, a contemplar com el montseny brolla per tot arreu després de les plujes, a aparcar el "rodillo" algun dia, i a deixar que les meves pulsacions es descontrolin per les rampes de fang i sorra enlloc de reprimirles dins de casa sota la batuta del pulsòmetre, acabaré com una regadora, perdoneu pels "ladrillus".

Kokoschka, La Tempesta o La núvia del vent, aqui ja sobren les paraules...