ja s'olora!!

Doncs si, sembla que ja s'olori, avui fa un dia espectacular, tot clar, sense núvols ni vent, fresqueta al mati i al migdia s'està de cine, sense fred ni calor, per a mi l'ideal per sortir a pedalar, però...avui no toca, toca treballar, per sort he hagut d'anar a la zona del lluçanès, que lluïa així d'esplèndid, justament per la zona on volia sortir aquest diumenge, hi hauria de trobar una camins per unir dues zones per les que voldria fer una ruta que resultaria la meva marató particular per la "Plana", i quines ganes que m'han vingut de ser allà amb la bici enlloc del cotxe!! és que vas passant per la carretera i ja t'hi trobes, pedalant, notant com pujen les pulsacions, fins que sona el movil i et recorda que estàs treballant...

Ja fa dies que no passava per aqui, últimament m'estic malacostumant, però no hi ha massa novetats, segueixo amb un munt de fronts oberts, però ja instalat a la meva nova casa (bé, piset), alternant feina i estudi i amb la cicloteràpia pel mig perquè ho equilibri tot una mica.

Diumenge passat però, si que va haver-hi alguna novetat, vaig anar a la sortida d'estrena dels uniformes dels maratonians i tot i que no hi eren tots, si que vaig poder coneixe'n una bona part, en una sortida gens maratoniana, uns 25 km de corriols per collserola ben divertits i un esmorzar de forquilla i ganivet, que de vegades també està bé, molt bona gent aquests maratonians, i tot i no fer masses km, ja es veu que pedalen de valent.

En fi, a veure si puc estar una mica més al dia pel que fa al blog, però el temps... tempus fugit... crec que deia algú fa molt de temps, que si no acabo fent les entrades com avui, de pressa i corrents i tot ben desmanegat...

que vingui la primavera ja!!!!!

Bé, aquest era cap de setmana d'estreno, i l veritat és que tot i el fred que feia, han pogut més les ganes de sortir, tenia ganes de veure com rodaven les alpine, i la veritat és que roden i roden, i el soroll del nucli de darrera és espectacular, es noten molt lleugeres i ràpides.

La ruta escollida per l'estreno és collita de la casa, per la vall de Sau i el Collsacabra, com que no tenia pressa per tornar a ser a casa no vaig sortir d'hora, sobre les 9, direcció el Salt de la Minyona, és un sector que faré sovint i tenia ganes de veure com pujava amb les rodes noves i el kenda SB8 al darrera, la veritat és que és rapidíssim i tracciona bé, i una pujadeta així m'anava bé per entrar en calor, sortint de casa estàvem a -6!! Un cop a dalt, no vaig poder evitar tirar unes fotos i contemplar-ho una mica tot, aquest lloc té algo que sempre em crida, però hi vaig agafar una mica de fred, i el que venia a continuació no ajudava a entrar en calor novament, vaig recórrer tota la cinglera per baixar per la casa nova del raurell fins al Parador, una baixada d'aquelles amb tanta pedra que et fa saltar els "empastes" de les dents i elfet és que hi vaig perdre el bidó amb les sals, sort que em quedava el camelback amb aigua, aquesta baixada juntament amb tot el cami de la riba del pantà de Sau, que era molt humit, em va fer agafar tant fred que no vaig parar per res, ni fotos ni veure ni res, sort que al trobar el sender que porta fins a Sant Romà de Sau em va fer tornar a entrar una mica en calor, però no m'acabava de trobar fi i vaig acabar parant al restaurant de la riba a esmorzar, allà entre la buti, la cola i el radiador em van fer sentir millor.

Sempre ha estat un lloc especial...




























Després de l'esmorzar es feia més assumible que havia de pujar alla dalt...


La idea era seguir cap a Rupit, ja que el gr que puja cap a Tavertet no és massa ciclable que diguem, així que vaig agafar el camí cap a Sant joan de Fàbregues i Rupit, el camí és de bon fer, pavimentat i tot, i va fent puja-baixa, fet que fa entrar en calor ràpid. Fins aqui tot bé, tret del fred cap incidència, però els problemes vindrien a partir de Rupit, el camí que va cap a Tavertet posa que és tancat, evidentment és alts cotxes, però cau en costat bac i és una pista de neu i gel inciclable, i el cami que va cap a Cabrera, el coll de Rupit, Sant Pere de Torelló igual, almenys el tros que va per darrera el plà d'ayats promet això, així que em toca tirar cap a Cantonigròs, que és per on no volia anar, i els trossos bacs també són un munt de pedra i gel, tot junt, hem toca caminar amb la bici a coll vigilant de no caure i quant no és gel és que s'ha fós i està tant enfangat que acabo sortint del camí per arribar a Cantonigròs per carretera, només l'últim km però n'hi ha prou per fer-me agafar fred de nou, el fet és que m'agafa tal ratllada que decideixo agafar el cami cap a l'Esquirol, un caminet tot de llosa de pedra d'aquells que amb la rigida es fan tan bé, i d'allà cap a Roda de Ter, el meu poble, i d'allà cap a Vic, en total 79 km, el desnivell com sempre no el sé, molt de fred, molt enfangat i amb molta gana, el fre de darrera no acaba d'anar bé, la cadena crec que tampoc, el kenda al darrera roda molt bé però el fang no és lo seu (això ja ho sabia), del monorail de maxxis al davant si que n'estic content, però que s'acabi el fred!!

Vistes dfesde Sant Joan de Fàbregues i Rupit, lo "millor" vindria a partir d'aqui...
camins de gel i fred.

Torna a fer molts dies que no em passava per aqui!! bé suposo que ara la cosa canviarà i disposaré de una mica més de temps, espero, tot segueix la mateixa tònica però ja hi ha hagut canvis.

Ha tornat una sensació extranya però gratament agradable, m'explico, que per això és el meu blog. Durant la meva vida he voltat bastant, dec tenir una mena de gen nòmada o algo així, i no ho dic en conya, amb el temps he vist que la meva familia també ha voltat força, però per més coincidències, també ha acabat tornant als seus origens. Com dèia, he viscut a diferents llocs, la majoria de muntanya, i he viatjat una mica, però a la sensació a la que faig referència sempre és dóna alhora de tornar, i últimament no la tenia perquè no tornava a casa meva. M'agrada a tot arreu on he anat, gairebé em quedaria a viure-hi a la majoria, una temporada almenys, però la sensació que tinc al tornar a veure la Plana, vingui des d'on vingui, al tornar-la a tenir al davant, en un dia clar i fred com avui, o en un dia emboirat, d'aquests que sembla que estigui vergonyosa i es vulgui amagar de nosaltres sense poder-ho fer, però que quan t'hi fiques, enmig de la seva boira, sembla que et vulgui protegir fins i tot del pas del temps, o fins i tot en un dia d'estiu, d'aquests que no saps on ficar-te de lo que pica el sol, així és la Plana, i juntament amb les Guilleries i el Montseny per una banda i la vall de Sau i el Collsacabra per l'altra, han format l'eix que regeix la meva vida, aquest eix que sigui on sigui sempre enyoro, i que torni d'on torni a la que la veig al davant, em dóna aquesta sensació, la sensació de que ja sóc a casa.

Joder! semblo un hobbit parlant de la Comarca, tot i que no crec que sigui massa diferent, en fi, que ja torno a viure a la Plana, ja he fet la mudança, i tinc ganes de recórrer els seus camins entre la boira, de pujar al salt de la minyona, el caminet dels romans, de baixar a Sau i pujar a Tavertet... I en això estic, la setmana passada ja vaig començar a recórrer una part dels camins que he vist tota la vida, pels camins on he crescut, el dissabte a la tarda, per sortir una mica de casa i estirar les cames vàrem anar amb l'Edu al Salt de la minyona, uf! la de sèries que hi heurem fet en aquella pujada, molt tranquils, fent-la petar, que de vagades va molt bé. I el diumenge vaig sortir sol, tenia ganes de trobar un camí, que no vaig trobar..., al final m'hauré de comprar el "hippi-ese", pero va sortir una volta xula: Vic-Sta Eulàlia- Muntanyola-Collsuspina-Centelles-Aiguafreda (parada tècnica a saludar a la Mama)-El Brull-Seva-Tona-Malla-Vic, en total 75-76 km, el meu primer dinar a casa meva, sofà i migdiada.

Però no tot acaba aqui, hi ha més novetats, la EVO III de l'engendro, que s'està portant, i més que es portarà...

sensacions extranyes

Uf, fa molts dies que no em passava per aqui, hi ha massa fronts oberts com per tenir temps per a tot, però bé, ho anem fent, les coses van en marxa, gairebé ho tinc tot a punt per la mudança, les meves habilitats per la pintura mural no m'han deixat temps per la bici, de manera que fa dues setmanes que únicament faig "rodillo", que extrany se m'ha fet avui sortir a pedalar a l'exterior, i aquesta sensació no m'agrada, la veritat és que la setmana passada després de que el company de ruta estigués indisposat, vaig decidir anar a pintar enlloc de pedalar, tenia ganes d'acabar, i avui m'he hagut de barallar amb els llençols i amb mi mateix per aixecar-me, quina mandra!! però això ja no podia ser, havia de sortir, sinó hagués sortit tindria uns remordiments de déu, i un cop fora ja està, però bé ha costat lo seu.


He fet una volta curta, tot i que tenia pensat fer-ho més llarg, he trobat una zona obaga, on hi havia tant de fang que no passavem ni empenyent la bici, no voltaven les rodes, tot encallat!! treient el fang cada 10 metres amb pals, mans etc, he perdut moltíssim de temps i feia tard a dinar pel que he hagut de retallar, però ha valgut la pena, si més no per l'estona de riures que he passat amb la gent de la unió ciclista de tona, que ens hem trobat al brull i hem fet bona part del camí junts, fins a Tona, per uns caminets que jo desconeixia i hem acabat fent el tram de la cronoescalada al Castell de Tona, on tampoc havia pujat, una pujada curteta però amb rampes del 20 %.

un cop acabat el tram de fang i netejat el que s'ha pogut...enganxós que era el cabró

Així que ha estat una sortideta tranquila, he tornat a casa amb uns 52km dels 77 que tenia previst fer, però això del fang i els dinars...amb coses bones i dolentes, les bones, son que el fet de poder "entrenar" entre setmana amb el "rodillo" fa que pugui treballar aspectes que quan sóc fora sempre m'han costat, com les pulsacions i la cadència, no m'agrada portar pulsometre a l'exterior, prefereixo guiar-me per les sensacions que tinc, almenys ara, a l'estiu ja és una altra cosa, ja que surto cada dia, però ara no m'agrada, i la cadència, perquè sempre acostumo a anar forçat. Per al contrari, sempre m'ha passat que quan passo els hiverns sortint poc a la muntanya i treballant més indoor hem noto com amb menys força a les cames i això em fa anar molt extrany, però bé, els dies, encara que poquet, ja es comencen a allargar i d'aqui poquet(home de poca fe! jajaja) ja podrem sortir després de la feina, tot canviarà...

I de mica en mica els aniré presentant a tots, el ros de la casa.

ja hi havia ganes...

A causa del últims esdeveniments i tot el l'embolic que tinc muntat entre una cosa i l'altre, fèia 15 dies que no podia sortir amb bici, i me'n moria de ganes, el que si he pogut fer ha estat posar una mica d'ordre al meu horari, i sense que sigui una virgueria, em permetrà durant uns dies treballar, preparar la meva mudança, estudiar i donar-me algun repàs en el rodillo, aquesta setmana ja ha estat aixi, i la veritat és que tot i no poder sortir massa estona a causa d'un compromis familiar, això de poder fer alguna cosa entre setmana s'ha notat, i molt!!

La ruta era el de menys, i el dia, que no acompanyava gens, també, tenia ganes de veure muntanyes, de pujar-hi i de parar-me a mirar les valls des de les alçades, de trobar l'aire fred al respirar, d'enfangar-me, de no sentir sorolls, i així ha estat, ha estat una ruta circular, i no la que tenia pensada, ja que la neu m'ha fet canviar de ruta, però com dic, avui era el de menys, he triat una pujada llarga, 16 km seguits i 1300 m de desnivell tot de tirada, i les sensacions han estat molt bones, renoi si s'ha notat poder fer alguna cosa entre setmana amb el rodillo, he pujat amb unes sensacions que feia dies que no tenia i que em moria per tenir, pel que estic molt content.

El que no esperava trobar-me era tanta neu acomulada en algunes zones, a part d'alguna nata intentant pasar per on no es podia, estava tot enfangadíssim, però m'agrada veure com el Montseny regalima per tot arreu, sembla que plori d'alegria després de tots aquests mesos tan secs que hem pasat, encara falta molta aigua, els gorgs encara no són plens i les rieres no baixen tant plenes com pot semblar, però els arbres són nets de pols, és tot humit i a la que surti el sol el Montseny ens obsequiarà amb la seva millor cara, neta, verda i blanca i amb aigua a les seves venes

En fi, que sempre va bé posar ordre i recuperar sensacions, encara que com avui, el dia no acompanyés gens, però com he dit, de vegades això és el de menys, l'important és pedalar, sentir l'aire fred, veure el Montseny nevat i tornar a casa enfangat, s'ha de tornar a ser nen...

si és que estem melancòlics...