ja hi havia ganes...

A causa del últims esdeveniments i tot el l'embolic que tinc muntat entre una cosa i l'altre, fèia 15 dies que no podia sortir amb bici, i me'n moria de ganes, el que si he pogut fer ha estat posar una mica d'ordre al meu horari, i sense que sigui una virgueria, em permetrà durant uns dies treballar, preparar la meva mudança, estudiar i donar-me algun repàs en el rodillo, aquesta setmana ja ha estat aixi, i la veritat és que tot i no poder sortir massa estona a causa d'un compromis familiar, això de poder fer alguna cosa entre setmana s'ha notat, i molt!!

La ruta era el de menys, i el dia, que no acompanyava gens, també, tenia ganes de veure muntanyes, de pujar-hi i de parar-me a mirar les valls des de les alçades, de trobar l'aire fred al respirar, d'enfangar-me, de no sentir sorolls, i així ha estat, ha estat una ruta circular, i no la que tenia pensada, ja que la neu m'ha fet canviar de ruta, però com dic, avui era el de menys, he triat una pujada llarga, 16 km seguits i 1300 m de desnivell tot de tirada, i les sensacions han estat molt bones, renoi si s'ha notat poder fer alguna cosa entre setmana amb el rodillo, he pujat amb unes sensacions que feia dies que no tenia i que em moria per tenir, pel que estic molt content.

El que no esperava trobar-me era tanta neu acomulada en algunes zones, a part d'alguna nata intentant pasar per on no es podia, estava tot enfangadíssim, però m'agrada veure com el Montseny regalima per tot arreu, sembla que plori d'alegria després de tots aquests mesos tan secs que hem pasat, encara falta molta aigua, els gorgs encara no són plens i les rieres no baixen tant plenes com pot semblar, però els arbres són nets de pols, és tot humit i a la que surti el sol el Montseny ens obsequiarà amb la seva millor cara, neta, verda i blanca i amb aigua a les seves venes

En fi, que sempre va bé posar ordre i recuperar sensacions, encara que com avui, el dia no acompanyés gens, però com he dit, de vegades això és el de menys, l'important és pedalar, sentir l'aire fred, veure el Montseny nevat i tornar a casa enfangat, s'ha de tornar a ser nen...

si és que estem melancòlics...

sinó canvia el temps aviat...

De vegades va tot extrany, vas conduint o pedalant i les paraules, idees o conceptes flueixen amb una facilitat sorprenent (sempre tenint en compte les meves capacitats), i quan et poses a escriure sembla que s'encalli el cap, o que en el trajecte del cap a les mans i el teclat se'n perdi la meitat per el camí, podriem pensar que que si només "pensem", al no haver-hi cap trajecte és més difícil de que es perdin les coses, però que per traspassar-ho tot a un altre medi cal alguna cosa més, com la memòria o anant una mica més enllà, la intel·ligència o que simplement tinguem les neurones ben connectades les unes amb les altres.

D'aqui deu venir que tingui més facilitat per guardar-m'ho tot per a mi, per a fer tasques d'introspecció o de cridar cap endins i no cap a fora, d'aqui deu venir que faci el que faci, durant els últims 20 anys aquesta imatge m'hagi acompanyat a tot arreu on he pogut anar per un cert temps, i tot i veure-la cada dia no hagi estat capaç d'aprendre'n res a part d'admirar-la, ja començaria a tocar extreure'n alguna cosa més que el seu valor pictòric i ideològic, estaria bé començar-l'hi a portar la contrària i enlloc de cridar cap endins fent tremolar tot el meu interior, sempre amb la por de que no m'ensorri desde dins, però amb la inevitable necessitat de cridar quan ho has de fer, siguin quines siguin les conseqüències a dintre meu. Aprendre a cridar cap enfora, i que tremoli qui hagi de tremolar i que s'ensorri qui s'hagi d'ensorrar, però comença a ser necessàri prescindir del que m'envolta, estigui com estigui, cridar, riure o plorar, tan és mentre faci el camí que li toquen a les emocions i sentiments, de dins a fora i no de dins a més endins.

Suposo que tot són etapes, unes en les que aprèns, unes en les que simplement tires de l'après, altres en les que per aprendre has de fer-te lloc a dins i desaprendre, formatejar-nos per dins per poder-nos omplir de nou, suposo que la clau seria l'adaptació, adaptar constantment el nostre aprenentatge a les necessitats de la vida que ens toca viure, però... allò que diuen, que un optimista simplement és un pesimista mal informat, i seria molt optimista pensar en que no caurem més, així que haurem d'aprendre a aixecar-nos...

En fi, que com no canvii el temps i pugui sortir a pedalar, a contemplar com el montseny brolla per tot arreu després de les plujes, a aparcar el "rodillo" algun dia, i a deixar que les meves pulsacions es descontrolin per les rampes de fang i sorra enlloc de reprimirles dins de casa sota la batuta del pulsòmetre, acabaré com una regadora, perdoneu pels "ladrillus".

Kokoschka, La Tempesta o La núvia del vent, aqui ja sobren les paraules...

imagina...

Imagina que ets al llit, no pots dormir, tens la sensació de que la gola et crema, desde la gola fins l'estomac, imagina que ets sents marejat, com si alguna cosa se t'hagués posat malament, no pots dormir però tampoc ets sens bé com per aixecar-te.

Imagina que totes les olors que sents et produeixen malestar i les que no sents també, imagina que qualsevol producte químic, desde el clor amb que es tracta l'aigua de la dutxa, al tint de qualsevol teixit, ja sigui dels llençols o del pijama, del sofà, passant per els mateixos components de la pintura de les parets de casa teva, dels mobles, dels cables de l'electricitat, et fan sentir malament.

Imagina que el menjar també és tractat amb productes químics i et fa sentir malament, l'aigua també, el sabó i el xampú, i no tansols el que portes tú, sinó que la olor del que porten els altres també et fa estar malament.

Imagina que has de buidar casa teva per treure tot el que et molesta, o sigui tot, fins i tot la pintura i refer-ho tot de nou, pintura ecològica, sense agents químics, imagina que has de fer-te fer a mida, perquè no n'hi ha, mobles d'acer inoxidable i vidre perquè es l'únic que toleres i no et provoquen crisis ni malestar.

Imagina que has d'instalar sistemes d'osmosi per l'aigua per poder-la purificar ja que no toleres cap mena d'aigua, imagina que has de comprar tot el menjar ecològic per poder ficar-te algo a la boca sense sentir-te malament, sense que et cremi la gola, l'estómac...

Imagina que no pots sortir de casa perquè una estona fora de casa t'implica setmanes de malestar, i que la gent si t'ha de venir a veure ha de complir un protocol per poder estar al teu costat, imagina que per sortir fora de casa has de fer-ho amb una mascareta per no sentir olors però que aquesta també et produeix dermatitis, imagina que la gent et mira extrany pel carrer i que molts dels que coneixes no entendràn el que et passa i deixaràn de relacionar-se amb tu.

Imagina que no et pots prendre cap medicament, et matarien, però els metalls que s'han filtrat dins el teu cos per les amalgames de les dents et són perjudicials, imagina que te les han de treure sense anestèsia.

Imagina que portes anys de metge en metge i ningú et fa un diagnòstic perquè la simptomatologia sempre es diferent, imagina que tots els metges acaben envian-te al psiquiatra incapaços de veure res més que un virus o que estàs malament del cap.

Imagina que has de deixar la feina, no pots anar a treballar enlloc.

Imagina que tens una malaltia no reconeguda, SINDROME DE SENSIBILITAT QUIMICA MULTIPLE (SSQM) i que no te cura, tot el que pots fer és buscar la manera de que la teva qualitat de vida sigui el millor posible.

Imagina que la SSQM no va mai sola, sempre l'acompanyen dues amigues anomenades FIBROMIALGIA i SINDROME DE FATIGA CRÒNICA.

Imagina que com que tens una malaltia no reconeguda no tens accés a una pensió per llarga enfermetat o a cap tipus de invalidesa, però tampoc pots anar a treballar. Imagina com t'ho faràs per canviar tot el que has de canviar en la teva vida i a casa teva per poder estar bé sinó tens cap font d'ingressos.

Imagina que hi ha persones que tot i això son capaces de mirar la vida amb un somriure, de preocupar-se i vetllar per el seu germà quan no esta bé, de preocuparse per tots els seus i desde la seu limitat camp d'acció es capaç de moure cel i terra si fa falta per un dels seus.

Gràcies Marta!

som dissabte al mati, i no estic pedalant, no hi ha massa ganes la veritat. Tant el titol del blog, que ja sé que pot resultar una mica extrany, com el motiu de que escrigui aqui de tant en tant, tenen l'origen en el que va significar per a mi la taula de la imatge, un moment de la meva vida en la que vaig prendre decisions que la marcarien posteriorment, significava una etapa d'equilibri personal, de fer el que volia fer i de sentir-me en pau amb el meu interior, però tot s'acaba, lo bò i per sort lo dolent, i dic per sort perquè l'actual, és una d'aquestes etapes que voldria veure acabada, un d'aquells moments en que voldria passar pàgina, uns moments en que les relliscades i les conseqüents patacades hi son més presents del que voldria i en alguna d'elles no he estat capaç d'aixecar-me per mi sol, per sort sempre hi ha una mà amiga que és alla per ajudar-me.
Ara és un d'aquells moments en que em toca fer certs canvis a la vida, tan a nivell personal com en tot el que m'envolta, hi ha vides que no poden ser simplement viscudes i no penso resignar-me a les circumstàncies que em planteja la meva vida actualment, suposo que és el que fa tothom en certa manera, i que no tindria perquè exposar-ho aqui, però diguem que és com una mena de terapia personal i serveix per ordenar-me una mica el coco mentre escric, una manera de fer fugir les angoixes que provoquen el dia a dia, de plantejar-me reptes i il·lusions, de poder lliscar de nou per la vida amb equilibri, amb el balance que s'ha perdut durant aquests anys per falta d'objectius i que han fet la la vida en si mateixa sigui un repte.
Ara comença un moment de canvis en els que per primera vegada en molts anys jo seré l'objectiu i el repte de la meva vida, només espero no caure més, que fa mal, i en tot cas saber aixecar-me.

La primera de l'any...

Doncs la primera de l'any ha estat una caminada amb aquests dos, no és que em llevés tard, però venia de gust caminar una mica amb aquest parell, sempre hem fan riure, res de l'altre món, una caminadeta tranquila per estirar les cames, vaig sortir el 31, i el dos volia fer una volta que sempre em menja una mica la moral, no és que tingui cap complicació tècnica ni molts km, però si té dues pujades de mes de 10 km amb uns 900 m de desnivell cadascuna, la primera m'agafa en fred, ja que només sortir de casa ja pujo durant 12 km fins al Plà de la Calma, avui he pujat per La Codina, i després de passar-hi tants caçadors amb els 4x4 i les plujes dels ultims dies està una mica trinxat, però com que encara està tot glaçat pujo prou bé.


la plana sota la boira...











Com sempre al Plà hi bufa aquell airillo que et deixa glaçat de cop, aixi que m'abrigo una mica i avall va, cap al poble del Montseny, paso per Collformic i començo a baixar, és una baixada llarga i agafo un fred que ja em fa patir per tornar a entrar en calor, i no m'equivoco no, collons quin grisso cara avall, m'he parat i tot a veure un arbre que ha caigut sobre el cami i no he tingut valor ni de treure la càmara per fer-l'hi una foto, llamp d'arbre que ha baixat!! suposo que pel vent, i "bueno", un cop passada l'excusa per parar un segon segueixo baixant, ara ja fins a Sant marti crec que es diu, i segueixo fins a can bessa, alla agafo la baixada per anar a buscar el cami del Molar, una pujada de nou al plà, que no se que té, si perquè et torna a agafar fred després de tant baixar, o perque és la segona de més de 10 km en poc tros, però no hi acabo de tirar mai, però avui ha estat diferent, i ja sé que és per culpa meva, però abans amb els tres plats ho feia tot amb mitja, però avui he pogut fer-ho gairebé tot amb el 27-26/27-30, és una cadència que no hem posa tant nerviós com amb el plat petit, 22, i no forço tant com amb el 32, i el temps de pujada ha estat inclús més ràpid que de costum, no sé, m'agrada aixo dels dos plats i prou.





ja es veu lluny ja... mort de fred i amb el camí per davant...












un cop al Molar, unes vistes del Turó










encara ens queda un trosset fins allà dalt...












En fi, que un cop al Plà he decidit tirar de dret avall, tenia molt fred, una gent que passava amb cotxe m'han dit que fèia -5, i em quedava una baixada de 12 km on m'he quedat glaçat, avui he patit més a les baixades que pujant, això que portava els guants de gore, els peucs i les calces de coll alt, però ni així, demà agafaré una una altra ruta amb més puja-baixa a veure si no ho trobem tant.

Perdoneu la qüalitat de les fotos però son fetes amb el mòvil, aquests dies entre camelback, roba d'abric, eines i tot plegat passo de portar la càmera.