això ja s'acaba...

s'acosta tempesta però m'agrada pedalar sota aquests cels al capvespre, arribant a Sant Sebastià

Ara si que si, ja s'acaba l'època de poder sortir cada tarda a rodar una mica, almenys a mi per l'horari que tinc, i comença una llarga temporada de "rodillo", avorrit com ell sol, tot i que no tot és dolent,ja que en el rodillo acostumo a planificar més la feina a fer i probablement l'estona que hi sóc és més productiva i efectiva, però terriblement avorrida i perd l'essència del motiu pel que vaig amb btt, sortir a la muntanya.
llàstima de només portar el mòvil per fer fotos, i que no sóc bon fotògraf...el cel donava molt de joc...
Un cop a la Plana de nou, al final em vaig mullar...
Per altra banda, ara venen èpoques de cels rojos, de postes de sol espectaculars, de boires matinals, els paisatges de tardor, el montseny i el collsacabra enrogits i coberts de fulles i lo millor, sortir, encara que només sigui el cap de setmana sense passar calor, i encara que seràn pocs abans no haguem de sortir amb jaqueta i de llarg, ara venen els dies de manguitos i perneres que tan m'agraden, la fresqueta al mati, els mars de boira, el sol que no crema...i és que com no l'hi trobi la vessant positiva, després d'haver-me perdut dos mesos i mig de sol i bon temps per una lesió, aquest any aniré d'hivern a hivern i només de pensar-ho ja em mina la moral.
ja és aqui altre vegada...fins a cert punt l'enyoro sempre (una mica)
Pel que fa a la bici, aquesta setmana ha anat una mica extrany, dilluns una sortideta ràpida per estirar les cames, el dissabte havien acabat una mica carregades, i el dimecres i dijous vaig poder anar bé, sortides ja més curtes a causa de la falta de llum, però més intenses, i el divendres com sempre, descans. El dissabte havia quedat amb l'Edu i la Nuri per fer una sortideta tranquila, uns 40 km i prou, i jo volia sortir per el Montseny diumenge, ja que em permetia ser a dinar a casa i fer una sortida sense masses km però amb un desnivell important, però la veritat es que el divendres a la tarda els atacs de migranya que fa temps que no tenia van fer de les seves i vaig dormir molt poquet, dissabte vaig poder sortir, sense estar fi del tot però bé, i avui, la veritat és que m'ha pogut la mandra alhora de llevar-me, encara em noto el cap extrany, i he aprofitat per fer una mica de dissabte, això si, els remordiments per no sortir són grans, així que no descarto una escapadeta cap al tard, tot es veurà...

Gran! el més gran!!

Doncs si, aquesta setmana ell serà la noticia en aquest "petit" món de la btt, i dic "petit" perquè tot i ser un dels esports més practicats a les nostres contrades, el seu ressò mediàtic és ínfim, d'aqui que els "nostres" ciclistes que poden arribar a quelcom sigui tant reduït, bé com en tots els esports que no sigui futbol, d'aqui que tv3 tiri de youtube per documentar-se sobre el titol mundial de Jose Antonio Hermida Ramos, i posi les imatges d'una altra cursa (Houffalize) per il·lustrar la seva victòria a Mont Sainte Anne, i el veiem per tv3 sense aquest moustache que tanta sort l'hi ha donat, d'aqui que, i aprofito el fil, que n'ho s'hagi fet ressò en cap mitja que tenim 2 ironbikes catalans, la Núria Lauco i Ismael Ventura, en fi...sense comentaris...

Molt de temps esperant aquest moment...Moltes hores treballant per aquest moment...FELICITATS CAMPIÓ.


A part d'això, després de anar-me adaptant als canvis suggerits per el fisio durant la setmana vaig decidir fer una volta una miqueta més llarga, una volta coneguda, sense massa dificultat tècnica per por a fer un mal gest que no toqués, la "meva" volta Osona, 120 km i 3000+ sense més molèsties que les originades pels km i el cansament, oeoeoe!!!!

setmana tranquileta

Aquesta no és ni del Montseny ni d'ara, és de fa un any però em venia de gust posar-la, així em torturo pensant que encara no he pogut fer vacances...

Doncs, si, després de les dues setmanes anteriors on hi havia forces km, i on hi ha hagut les primeres càrregues de km i hores damunt la bici, volia deixar aquesta setmana per assimilar tot això i per reposar una mica. Alhora tenia visita amb el fisio per veure si trobavem la causa de les meves molèsties als genolls i les recaigudes que he anat patint.

I la veritat és que alguna coseta va trobar, una que ja sabia, que estic mal fet! i a que causa d'un altre esport que vaig practicar durant molt de temps i que fa que el cos es mogui de manera assimètrica, doncs he adquirit uns hàbits de moviment que han accentuat aquestes assimetries fins provocar una rotació a la cadera, així que mal fet i "guerxo", en fi, res que no es pogués solventar amb tractament i uns petits canvis en les cales, el seient i cosetes vàries per correguir la meva manera de moure'm.

I així ha anat la setmana, aplicant aquests petits canvis, en els cuals gairebé em carrego la tija, reposant i fent sortidetes curtes sense forçar per anar-me adaptant al tema, i la veritat, tot i que han de passar dies per adaptar el cos a moure's de diferent manera, de moment les sensacions són bones, durant la setmana cap mena de molèstia de res, i com que la cosa pintava prou bé vàrem quedar amb l'Edu i el Gerard per fer una sortideta el dissabte, l'Edu volia buscar una ruta per la zona del Matagalls Xic, i cap allà vam anar, sortint desde Centelles cap al Muntanyà, el Brull, el coll de Fontpomereta i el Matagalls xic, feia la tira de temps que no hi pujava i mira que hi passo vegades per sota.
Jo diria que és amunt, sempre amunt, però l'Edu no ho veu clar i prefereix tirar de mapa...
Des del Matagalls Xic, amb Viladrau al fons
A la tornada, tot buscant uns corriols ens vàrem "perdre" una mica i vam tenir la brometa del dia, un cami la mar de maco, de graveta solta i força trencat d'uns 4 km i amb repetxons del 22%, i com que els que anàvem no ens piquem mai... vinga a tibar de ronyons i el polar a 180ppm, i jo que no volia apretar, en fi, van ser 50km i 1400+ i el millor és que les cames responien sense cap mena de molèstia i la resta també, s'ha posat bé descansar una mica.
Sant Segimón, la dona ronda per allà...simpàtica ella...
I en vistes a que em trobava les cames bé i tenia ganes de pedalar, i la veritat sigui dita, fèia 15 dies que no rodava pel Montseny i m'enyorava, el Diumenge vaig sortir sol una estoneta, una pujadeta al Plà de la Calma, cafetó a Collformic, i baixada a casa als pares a dinar, tarda de sofà i peli i la setmana de descans que ha passat prou bé.

Ara a tornar a fer més km i hores, aprofitar que no queden massa dies de claror per poder sortir a rodar a les tardes i que s'acosta l'època "rodillo", i, en vistes a la pròxima visita al fisio i a alguna història que em ronda pel cap per fer abans de hivern. De moment avui he anat cap al Salt de la Minyona a fer-hi unes pujadetes, s'haurà d'aprofitar a sortir fins dimecres, ja que diuen que dijous plourà.

Ruta de l'Ermità, 2ª Etapa

La segona etapa no començava massa bé, a la nit no vaig descansar massa, es van sentir alguns cotxes passar prop del refugi en plan rallie, va arribar més gent durant la nit, i diguem que no vaig poder dormir massa seguit. La idea era fer com el dia anterior, llevar-nos d'hora, ja que els dos nanos de girona també volien fer-ho així, i guanyar-l'hi una estoneta al sol i a la calor, ells ahir es van perdre i només van fer la meitat de l'etapa i per carretera; però no va poder ser així, al Mario, el noi que porta el refugi va demostrar-nos que els cracks també s'adormen i per postres no es desperten encara que els cridis jajaja, (devia escapar-se de festuki??) així que al final vam poder llevar al seu company que ens va preparar l'esmorzar i vam poder passar comptes amb ell, que al cap i a la fi era el que m'impedia marxar, ja que per esmorzar podia fer-ho més endavant, però entre pitos i flautes ja eren les 7:30, ja anava una hora tard per les meves previsions.

En marxar d'Erols ja vaig notar que alguna cosa no anava bé, tenia les cames pesades i la panxa molt extranya, i la pujada que hi ha només sortir es va posar fatal, el dia no pintava bé, quedava una pujada mooolt llarga i no estavem fins, tenia la pinta d'aquells dies en que s'ha de saber patir.
Un pas del Cami de Nicolau
Després de la pujada, per fi una baixada que permetia relaxar-se, llarga fins a Guardiola de Berguedà, un tros de plà fins a Bagà i a partir d'allà un tros nou, el camí de Nicolau o algo així, un "corriol" que va vorejant la muntanya tot entretingut però que em va fent veure que no estem fins, fins i tot la mínima rampeta se m'entravessa. Un cop acaba el corriol es retorna a Bagà per un carrer, i des d'allà veig els nois de Girona, que van ben embalats, i tot i que no em convé, perquè no podré seguir el seu ritme ja que prou feines tinc amb el meu, els espero i començem a pujar Coll de Pal plegats, ja que les cames no van, a veure si la competència estimula una mica el meu coco, però no acaba de ser així, sobre el km 8-9 hi ha un trencant que es desvia de la carretera asfaltada i segueix un cami que retorna a la carretera gairebé davant del xalet de Coll de Pal, ells agàfen el cami, però les meves cames em diuen que no, em veig en cor de seguir un ritmillo per l'asfalt però sé que a la mínima rampa que tingui el cami, i la tindrà, el meu cos dirà que no, així que tot i tenir 3 km de més, decideixo seguir fins a dalt per asfalt.

Quedem en que ja ens trobarem més endavant i cadascú fa la seva, jo aprofito que hi ha una font per refrescar-me i omplir el camel i el bidó d'aigua fresca, i segueixo, em queden 11 km fins al xalet i 13 fins a dalt, vaig fent al meu ritme, intentant posar-me objectius assolibles per no parar, vaig fatal, però intento abstreure'm, vaig mirant la carretera per davant, mirant cada tomb i dient-me "va, fins allà i paro una mica" autoenganyant-me ja que intentaré no parar de totes totes, i allà buscaré el següent tram per enganyar-me altre cop, però a mida que van passant els km les cames sembla que se m'han despertat i les pulsacions es posen on toca, puc augmentar una mica el ritme, posar la cadència on m'acostumo a trobar còmode i pujar el que queda de manera decent, i així arribo al xalet, on paro a menjar-me una barreta i a mirar el que quedava fins al niu quan per darrera apareixen els de girona, estava convençut de que els tindria per davant, i així fem plegats fins a coronar Coll de Pal, on cauen les fotos pertinents i cap a creuar La Molina i empalmar amb La Masella, el Niu espera.
Per fi... a partir d'aqui ja seria una altra cosa.
A partir d'aqui la ruta agafa un altre caire per a mi, fa molts anys que no sóc per aqui dalt, però tot i que costa molt reconeixe-ho sense neu, vénen molts records, veig els canvis de rasant, revolts, salts com si encara tinguéssin neu, estic tant inmers en el meu coco que no m'adono que m'avisen que m'aparti del mig i gairebé se m'emporta un que baixava pel bike park, però la muntanya, com sempre, ens posa de peus a terra i al lloc on ens toca, sempre amb justicia segons les nostres posibilitats, per dur que sigui el lloc on ens col·loqui, l'únic que hem de saber és quines són les nostres possibilitats. I el meu lloc era cap amunt, al meu ritme de nou, però havia d'arribar al niu amb bici, i anem fent tots tres com podem, ja que la tracció es horrorosa, hi ha molta pedra solta i unes rampes del copón, però menys en un parell de llocs que hem de posar peu a terra i empényer, acabem pujant.
El Niu de l'Àliga, just per on hi havia arribat sempre, envoltat del seu paissatge "llunar", des de dins hi havia el menjador tancat i no es podia passar a fer les fotos pertinents de la serra del Cadí, però com que tampoc podia esperar a la posta de sol...un mos i avall!
Els mestres de Girona preparant-se per la foto a peus del Niu
Ja sóc on volia arribar, ho he suat però hi sóc, sóc al punt que ha motivat fer aquesta ruta, el Niu està canviat, no hi ha l'Albert i el seu "Hola canalla! com estèm??" sinó que està petat de gent, més arreglat la veritat, però sense tant encant per a mi, però segueix sent el niu, és la 1 del migdia, i decidim fer-hi un mos i reposar una estona, i tot i que no serà molta, jo em quedo una mica més que els de girona, igualment veient com baixen no els podria seguir, així que ens despedim i em quedo un moment mirant-ho tot mentre em poso un paravent i començo a baixar.
El port de la Creueta ens allunya de la Cerdanya
La baixada se les té, moltíssima pedra i rampes que no pares ni frenant, però bé, na fent i na baixant arribo a baix. En principi tenia pensat parar a l'estació i donar un volt però decideixo tirar, em sento bé i no vull que se'm faci tard així que tiro cap a Castellar de n'hug. Amb el que no comptava ara era en que havia de pujar el coll de la Creueta, i tot i pensar que les passaria punyeteres, em sento millor que quan he començat el dia, té collons la cosa, al km 70, però és el que hi ha, així que vaig fent quan tot plegat sento unes veus a lo lluny pel darrera, els de girona altre cop, que s'havien parat a fer una coke, és ben bé que sóc un diesel, aixi que en arribar a dalt paro i comencem a baixar plegats. A mitja baixada la ruta es desvia per un camí a la dreta, que enlloc de seguir baixant, puja una mica fins a seguir una carena i baixa de cop fins a Castellar.
Un cop a Castellar de N'Hug, el paissatge ja és un altre, s'acosta el final d'etapa...
Un cop allà, segello la carta de pas a la Closa, omplo el bidó,i ens despedim definitivament amb els de girona, ells acaben allà i a mi em queda per fer l'últim tram fins a Campdevànol, i aquest si que em sobra de veritat, té un tros de trialera que ja no tinc massa forces ni ganes de fer-lo, però és el que hi ha, sort que és poc tros, i així arribo al Moli de Serradell, el final de la meva ruta, han estat 98,6 km i 2606+.

Entro per marcar la tarja i la Núria diu "cullons! ja ets aqui?" són les 16:30, l'hora que més o menys tenia previst arribar sense comptar que havia sortit una hora tard i lo malament que ho he passat a Coll de Pal, doncs, encara estic content, tinc temps per fer una cerveseta fent-la petar amb ells sobre com està la ruta, si m'ha agradat i tot això, tinc temps per arribar a casa i preparar-me una banyera d'aquestes que fan època i fins i tot de baixar a casa els pares a sopar, fa molta calor i pel Montseny s'està més fresc...

De la ruta, doncs res que no s'hagi dit, és durilla, té una mica de tot i per tots els gustos, personalment algún tram de gr m'hi ha sobrat, i pels km que té, posat a sobre el mapa, dóna moltes voltes i potser enlloc de donar tantes voltes es podria ampliar la zona i variar encara més el paisatge, però és el que és i està bé, el tracte amb tota la gent dels refugis és boníssim, disposats al que es pugui necessitar en tot moment, de manera que s'ha de posar bona nota a tots els aspectes de la ruta.

Ruta de l'Ermità, 1ª Etapa

Després de buscar informació de la ruta, d'altre gent que l'havia fet i demés, i que no tenia més dies, les opcions eren non stop o en dos dies, i la veritat, per ficar-te en una cosa així en non stop sense fer una prèvia, per a mi és massa, i després de fer-la n'estic segur del tot. Així que en dos dies, podria anar més tranquil, i si sorgia algun imprevist, el temps no seria un enemic.

Per tal de poder sortir d'horeta al mati i escapar-me una mica de la calor, vaig sortir el divendres a la tarda cap a Campdevànol, sortiria de Moli de Serradell ben d'hora al mati. La veritat és que he d'agraïr a la Núria i al seu marit el fet de preparar-me l'esmorzar abans de que obrisin el servei de menjador, com que fan pa, em van preparar un entrepà i un cafetó a les 6 am, al posar-se a fer el pa del dia, així podria sortir a trenc d'alba.
Menjador del Moli de Serradell
I així va ser, després de la pertinent visita al sr roca, començava la ruta de l'ermità, la primera etapa seria de Moli de Serradell a Erols, en principi uns 75 km i uns 3000+ de terreny complicat i poc rodador, i les espectatives es confirmen, surto que encara no es clar del tot i em menjo algun pedrot que altre, és lo que té ser miop en la foscor... Ha plogut durant la setmana, hi ha força fang en el primer tram i en les pujades plenes de pedra i arrels es perd la tracció amb facilitat i he de posar algun peu a terra. Tot i això vaig força ràpid, passo Gombrèn, i vaig tirant fins al refugi de Merolla, on trobo un cartellet de que hi ha el segell darrera d'una porta, així em puc timbrar la tarja de pas, ja fèia estona que hi pensava, a veure si m'hauria d'esperar a que obrissin per segellar. Com que vaig molt d'hora i tinc un catxillo dur fins a Ardericó aprofito per menjar la meitat de l'entrepà que m'havien preparat a Campdevànol, acabat de llevar no tenia tanta gana, i l'havia guardat, i en obrir la bossa, trobo al fons una bosseta de fruits secs que també m'havien posat, ole!! en marxa altre cop.
Un cop aixecat el dia, les bones vistes acompanyen
Aquesta foto tansols va ser una excusa per deixar d'absorvir pedres de la baixada...però havia de ser molt dur viure aqui tansols fa una anys, era a prendre pel sac de tot!!
Sant Jaume de Frontanyà
El camí comença pujant, però em sento bé, vaig sense gps però no tinc problemes en seguir la ruta, està molt ben indicat, només he hagut de treure el mapa en 4 0 5 ocasions en tota la ruta, la primera vindria ara, ja que un cotxe d'uns boletaires havia "aparcat" el 4x4 sobre la roca que tenia el senyal. Durant tot l'itinerari he trobat moltíssims cotxes de boletaires i la veritat és que amb les plujes dels últims dies, al anar passant amb els 4x4, algunes zones del camí estàven en força mal estat, entre això, que el camí no et deixa rodar en cap moment, i a les baixades tampoc pots reposar ja que són d'aquelles que si vas ràpid et salten els empastes de la pedra que hi ha, fa que surti una mitja de velocitat que em desepera una mica, però tot i això, sobre les 11 del mati sóc a Ardericó (mestre! suposo que et sortirà l'alerta, gràcies per l'oli per la cadena!), el Jefe del refugi em diu que vaig prou d'hora i que a partir d'ara el terreny canvia una mica, que podré rodar una mica més, així que després d'un aquarius, una coke (estava mort de set i la calor començava a fer-se notar) i de que em deixés oli del xerrac per la cadena, que pel fang estava fatal i cantava que feia por, surto de nou per fer l'últim tram de l'etapa del dia, fins a Erols, uns 36 km i 1450+.














Un cop passat Ardericó les el paisatge es transforma, les pujades valen la pena, la poca estona que vaig poder rodar per aqui, un plaer, però duraria poc...
La veritat és que el terreny és de més bon fer, però molt puja-baixa tots els trams i amb un terreny dels que no et deixa posar dret per pedalar, així que de ronyons tota l'estona. Les vistes també es van obrint, i en algun llocs ja veig la figura del Pedraforca que dominarà les vistes durant un bon tros a partir d'ara, també vaig trobant fonts d'aigua boníssima i fresca que m'ajuden a passar la calor, que ara si que es fa notar, però vaig fent bé i arribo a Sant Julià de Cerdanyola que gairebé és la 1 del migdia i aqui se'm planteja el primer dubte, paro a dinar, que ja tinc gana, tiro fins a la Pobla o fins a Erols directament, però tinc molta gana, i no sé que em trobaré a partir d'ara i potser arribo a la Pobla que ja no em donen de dinar i a Erols tampoc he avisat així que paro a dinar una mica i ja seguiré.
Aquesta la posaré encara que estigui desenfocada, és el que té tirar amb el mòvil, però no hi podia faltar...
coses que trobes quan et perds i segueixes el corriol que no toca, em podia haver parat a llegir el cartell enlloc de seguir corriol amunt i no hauria caminat tant...
El problema bé al sortir de nou, fot una calor del copón i començo per pujar el Coll de Jou, que no és que sigui molt dur, ni molt llarg però amb la solana que cau i que no té ni una punyetera ombra, es fa una mica pesat, però el passo bé i comença el descens fins a la Pobla de Lillet, és el primer cop que puc córrer una mica i en arribar a baix trobo el primer tros on puc rodar ràpid, i amb l'emoció em passo les marques i em perdo... arribo al final d'un camí i veig que comença un corriol amunt, i jo, cap amunt, al final es torna inciclable, doncs a peu, i més amunt ja veig que l'he parida al pal, estic perdut, aixi que mapa, i mitja volta enrera, la broma han estat 10 km de més fins a trobar el trencant que m'havia saltat, i em fan mal els peus de caminar, no m'he llagat com sempre, però els tinc tocats, però en fi, ja veig la Pobla a prop i hi arribo per un corriol que voreja uns camps, desde el poble s'agafa un gr amunt i altre cop a caminar, ja penso que per fer trekking agafo els pals, m'emporto els gossos i camino, ara vull pedalar! però res, només és el mal de peus i el calentón dels gr que no m'agraden, sempre son "encerronas", així que un cop a la fàbrica de ciment ja veig que les marques segueixen per la carretera amunt i recordo les paraules del Mestre del refugi d'Ardericó "quan arribis a la pujada cap a Erols no et piquis que s'enganxa i es va fen dreta!", així que poso el meu ritme "cansino" en mode on i na fent amunt, són les 16:30 i ja sóc a Erols, han estat 79 km i 2869+.
Arribada a Erols, anem a veure qui arriba...
La millor terrassa...
Tinc una rebuda espectacular, els 4 border collie del Mario remenant la cua, amb una pilota a la boca i moltes ganes de jugar, però el Mario està fent la siesta i no em sent arribar jeje, aixi que com que trobo les dutxes obertes m'hi foto de dret, portava estona pensant'hi, aigua freda!!! Un cop dutxat veig el Mario, em serveix unes patates i una birra i la fem petar una estona, em deixa una manguera per rentar la bici, engrasso per demà, i només em queda sopar i dormir, però abans encara faig mitja siesta durant la posta de sol a fora al jardi que si està de conya.

Al vespre arriben un parell de Girona que han tingut problemes en la seva etapa i sopem tots plegats, un sopar d'escàndol per cert, i a dormir, per avui prou o això pensava...

Moltes cosetes i cap d'important...

Doncs si, moltes cosetes i cap d'especial trascendència ni importància, després del cap de setmana passat amb la meva volteta per Osona i la pujada al Turó, vaig decidir deixar el dilluns de descans, com gairebé sempre, i em vaig dedicar a canviar els plats de la bici, enlloc del 27 x 42 provaria un 26 x 40, ja que en recorreguts molt llargs em feia por que el 27 se'm faria dur i el 40 em permetria anar molta més estona amb el plat gros. No ho veig ni millor ni pitjor que amb els tres plats, simplement és més simple i sento millor les cames amb la cadència que puc portar amb aquestes relacions de canvi.

La realitat ha estat que si que hi ha diferència però no la que em pensava, tot i que després de la volta realitzada aquest cap de setmana, puc assegurar que es pot anar a tot arreu amb 2 plats, però això ja vindrà...

El tema és que mentre canviava els plats vaig veure un tall molt lleig al pneumàtic del darrera, al Racing Ralph! cullons! m'ha durat una setmana!! no s'ha reventat però es veuen els fils i no me'n fio, sort que guardava un maxxis monorail (que bé que va!) i m'estalvio de comprar coberta.

El dimarts amb la previsió de que com que tothom era de vacances menys jo, podria plegar d'hora i fer una volteta més llarga de l'habitual de les que puc fer entre setmana, així tot tranquilament... però no va resultar així, vaig agafar un recorregut sense massa desnivell, uns 850+ en 40 km, però per terreny molt trencat i trinxacames, d'aquests que la ronyonada se'n resenteix, i com que em trobava bé de cames doncs endavant, i això si que va portar conseqüències.

El Dimecres si que volia sortir tranquil, volia buscar un enllaç per unir dues zones i saltar-me un tros asfaltat en una ruta que faig sovint, però que menys que fer una pujadeta a Sant Sebastià, i aqui van començar les molèsties al genoll altre vegada, vaig anar fent, sense forçar molt, l'enllaç que vaig trobar era una merda i no compensa, així que ben desanimat cap a casa i ben preocupat, ja que acabava de pagar la reserva per una ruta que tenia moltes ganes de fer, i es prevèia dura.

La resta de la setmana descans obligat, i desitjant que només hagués estat una sobrecàrrega o falta de descans, i ben pendent de les sensacions del genoll, molts estiraments, etc. I per sort el divendres no em molestava gens, no havia provat de pedalar però les sensacions eren bones, ja que el dolor el tinc encara que no pedali i ara ja no hi era, així que m'arrisco, i marxo el finde de rutilla, si reapareix hauré de plegar, però tinc moltes ganes de fer-la, La ruta de l'Ermità han canviat el recorregut, l'han endurit pujant a un lloc que per a mi és molt especial, el Niu de l'Aliga, he viscut i treballat a la zona durant una etapa increible de la meva vida, havia fet molt cafetons a les tardes al niu, resguardant-me del fred i esperant que la posta de sol donés un bany de color rosat-vermellós a la serra del Cadí, és un lloc especial i tenia ganes de fer la ruta, i volia fer-la sol, així que tenia 2 dies per endavant amb 180 km i uns 6000+, l'únic inconvenient a part de no saber com respondria el genoll era que havien donat unes previsions de calor bastant serioses...

en fi, la crònica l'aniré fent per etapes, tal com ha anat la ruta, així que demà més...

comença a sortir algún km...

Aquesta setmana era el primer intent de fer km amb una mica de desnivell després del parón, ho vaig fent de manera progressiva, però no sé si prou o massa, però de moment les cames responen, que és el que compta. Dissabte tenia la intenció de començar d'hora una volta per la comarca, en principi serien uns 110-115 km i uns 2500+, i volia anar d'hora...volia...però com sempre últimament, se m'enganxen els llençols i vaig acabar sortint a les 9 pasades, amb el dia molt tapat i amenaça de pluja, en fi, almenys no feia calor, tot al contrari, vaig haver-me de posar els "manguitos" i tot.
sempre que no em trobo massa fi m'acabo fixant en flors extranyes, bitxos i demés, suposo que per distreure'm...
Vaig començar anant a per Sant Sebastià, i la veritat és que les sensacions no eren massa bones, com cansat i sense força, no tenia molt clar si podria acabar la volta, però vaig anar tirant, almenys la calor no em faria patir més del compte. Un cop a dalt, segueixo pel corriol de darrera, que va fent amb un caminet de "repetxillos", l'un darrera l'altra, que per começar m'acaba de deixar les cames fines, però en fi, seguiré. El camí en si, és d'una ruta marcada pel centre btt de vic, i al seu pas per Sta Eulàlia enlloc de seguir cap a vic altre vegada, segueixo cap a Muntanyola i d'allà cap a Collsuspina, passo per les antenes i baixo cap a Centelles, hauria de trobar un altre cami per fer aquesta zona, ja que no m'agrada gaire, però en fi, de Centelles a Aiguafreda, parada a casa els pares a fer avituallament d'aigua, i cap al Plà de la Calma.
les fotos son del movil, perdó per la qualitat, la Clota, en un dia molt lleig...
cap a l'altra banda no pinta millor, en fi... cap amunt.
Decideixo pujar pel cami de la Codina, els primers 5km son més durs que pujant per una altre banda, però fa temps que no hi passo, i sorprenentment em començo a trobar bé de cames, al km 67, ja sóc raro ja... vaig pujant bé i un cop pasada la Codina em desvio cap a la Clota, les vistes m'agraden més per acabar de pujar, i així fins al Plà, un cop allà, la parada de rigor a Collformic, i passar d'esquitllada cap a Sant Segimon, un dia m'empapelaràn, però m'agrada la pujada. La baixada ja no tant, un "corriol" tot trialero que entre que no em motiva massa i que hi havia "visitants" d'aquests que no s'aparten del camí, em va tocar fer un tros a peu.
Parada obligatòria... i els visitants que bloquejaven el corriol...

La resta no té més història, acabar d'arribar al Brull i d'allà cap a Seva-Puiglagulla-Sant Julià-Folgueroles-Vic pel gr, en total han estat 113 km i 2600+, i les cames al final bé, millor del que pensava.
Diumenge no semblava que hegués d'aclarir...
Per el Diumenge, després de lo d'ahir volia mirar com responien les cames, a veure com recuperaven, però sense passar-me, el fet era buscar una ruta no molt llarga, però volia una pujada llarga i sostinguda, així que vaig decidir anar a Arbúcies i d'allà enfilar cap al Turó de l'Home, que només seria abaixar el cap i pedalar. I a l'igual que ahir, els primers km se'm fan durs i se m'entravessen molt, i és al començar a pujar per les costes del Montseny cap al turó on em començo a trobar bé, i vaig fent amunt, a ritme constant, el meu ritme "cansino", però pujo molt bé fins a dalt.
Aquesta vessant del Montseny és molt més humida i verda que l'altra, increible rodar per aqui
El Matagalls i el Plà vist desde el cim del Turó
Quan em disposava a baixar, em trobo a l'Armandsand i l'Arbike dels maratonians, amb els que la fem petar una mica, i tiro avall fins a Arbúcies altre cop, en total 55 km i 1600+ i les cames, xafadotes però bé i sense molèsties.
Més vistes desde el Turó
Els arbres per aqui tenen una alça impressionant, bé hi ha seqüoies, però no se si són això...