Les setmanes van passant, i ràpid!, tot i que de vegades no tant com voldriem o necessitaria, tot i que sempre m'ha fet molt de respecte el pas del temps, dec tenir el sindrome de Peter Pan, ara si que necessito que passi, que flueixi, com dèia un senyor d'aquests a tenir en compte de tan en tant "la vida es como montar en bicicleta...para guardar el equilibrio tienes que mantenerte en movimiento" (Albert Einstein) i diguem que ara necessito moure'm i que les coses del meu voltant es moguin, cal donar les pases i fer els moviments necessàris perquè els fets agafin una altre moviment, una altra inèrcia, una altra dinàmica. Aplicant terminologia ciclista diriem que fa temps que intentava fer girar una roda cuadrada i aixi no es pot agafar ni ritme ni cadència, es més fàcil parar, arrodonir-la i donar-li l'impuls que toca i deixar-la girar procurant que sempre rodi fina, amb equilibri.

Aquest cap de setmana he pogut sortir els dos dies, a més amb novetats, diguem que amb burra nova, en un impuls purista, retro fins i tot amb els temps que corren, he deixat en bones mans la giant de doble suspensió i he tornat a la rigida, quines sensacions!!!

El dissabte vaig sortir sol, tenia ganes de sortir sol, de veure com es comportava, per això vaig triar una ruta coneguda, i eines per si les mosques!! la veritat es que puja d'escàndol i té unes reaccions molt vives, tot i que la giant era molt de xc, es un concepte de bicicleta diferent, en terrenys trencats la giant feia molta feina i me'n treia molta a mi, però l'eficiencia que té la rígida a l'hora de pedalar... uf!! m'hauré de posar molt fort perquè sempre et demana un pinyó menys!!

Del que estic gratament sorprès és dels pneumàtics, evidentment no són els de sèrie, com la majoria del que porta però bé...jo que era pro hutchinson de tota la vida, que no em toquéssin els meus phyton o els més recents cobra, sempre tubeless ready, aquest cop hem vaig decantar per una convinació de maxxis, al davant el que sempre he anomenat pneumàtic de tractor, el high roller, i darrera un monorail, i déu ni do de com van, roden molt bé, no arrosseguen gens i agafen be de lateral, encara estaria més content si hagués pogut tubelitzarlos però durant la setmana ho arreglaré.

Avui diumenge, havia quedat amb l'Edu, ell també estrenava burra, aixi que la intenció era fer una ruta no gaire llarga, en el seu cas el canvi era molt gran i li variava molt la posició i de vegades els canvis no es posen massa bé, almenys a mi, i ahir amb l'emoció em vaig estrevar més del que voldria i em sentia carregat, pertant ruteta tranquila a esmorzar, això si, com sempre per aquesta zona, el desnivell mana més que els quilòmetres, i d'això si que n'hi ha hagut, i bé, com sempre que sortim amb l'edu...vas bé?? podria anar millor!! però no te'l desenganxes de la roda! doncs tirem!! una mica més si puc, tot pensant que com ell no afluixi jo petaré, però d'això ni pensar-ho, ell segueix a roda! aixi que na fent i na empenyent hem fet una pujada al pla que feia temps que no feia, pero els esmorzars de collformic ho arreglen tot, i després fugint del mal temps que es veia venir, avall va!!

Això si, els pròxims dies hauré de canviar la zona perque fa massa dies que volto per la mateixa zona i hem comença a cansar, el pont de la setmana que ve ja voltarem una mica més.

Després dels dies que feia que no sortia amb la bici, ha estat prou bé, una volta pels voltants de casa, poquets km però amb desnivell, i encara he anat prou bé, no com voldria però millor del que em pensava. El dia no pintava massa bé, quan m'he llevat plovisquejava, però què? la intenció era no fer massa cosa així que si s'engegava a ploure fort només havia de donar mitja volta i cap a casa, i així, amb la fresqueta es pedala millor.

Com que les intencions eren les de no estrevar-me massa i sempre hi ha aquells camins que no saps massa per on van però perquè un dia no tens temps o ganes de perdre't o de que no surti la ruta que vols, sempre els acabes deixant per un altre dia; doncs avui hi he tirat pel dret, sabent que amb més kilometres o menys acabaria al Plà de la Calma, només era qüestio de paciència, reservar les poques forces que tenia per si les mosques (sort que no n'hi ha!!), i na fent...
I coses que passen quan no has passat mai per algun cami, encara que et quedi prop de casa, que et trobes masies en runes, alguna capella que ni sabies que existia, i un cami que enlloc de passar per la carena on a l'estiu el sol et deixa fregit i el vent que hi acostuma a bufar a la tardor i hivern et deixen glaçat, passa tot l'estona entre arbres, que es queda amb una humitat que sense enfangar-te deixa que els pneumàtics traccionin bé, sense que costi de rodar-hi i sense que s'aixequi pols, vamos que he disfrutat com un "enano", com a unica pega, es que té 4 km més que el que normalment agafo per anar al Plà, pero també es de més bon fer.

Na fent, na fent he arribat al Plà, i t'hi trobes de cop, perquè el paisatge fins que no hi arribes es molt diferent del del Plà, de cop s'acaben el arbres, pujes un "repetxó" petit i ja hi ets, el vent que hi bufa te la fot per la cara, tot suat de pujar durant 14 km seguits i mort de fred al moment, solució, o mitja volta de cop, o passar fred per anar a buscar un dels camis que baixen i no tornar pel mateix, que no m'agrada massa, o anar a Collformic a prendre algo i entrar en calor, avui la resposta ha estat ràpida, no m'ho agafava tranquil?? doncs a Collformic a esmorzar!! dit i fet, i un cop esmorzat i sense tant de fred sant tornem-hi, havia de recular una mica per el Plà fina a trobar un dels camins que més m'agraden de baixada, per les vistes, perque no té cap tram tècnic, fins hi tot es una mica avorrit, pero té unes vistes que sempre fan que recordi perquè m'agrada la btt, tot i que avui la ni la visibilitat ni la llum eren res de l'altre món.

Però el millor de tot, a part de descobrir un camí que suposo que faré moltes vegades, ha estat agafar una càmera compacta que corria per casa, i al descarregar les fotos que havia fet durant la ruta em surten fotos que ni recordo qui les ha fet, però surt entre moltes altres, aquesta imatge d'uns personatges que un dia d'aquests presentaré, vaya dos!!

Hoyga!!! esto es otoño?? pues póngame dos!!

Doncs si, no sembla tardor, avui tenia mes ganes de caminar amb la Gala i la càmera per les rodalies de casa que de fer una sortideta amb bici, i aixi ha estat, una caminadeta fins a La Codina, parant a tirar alguna foto, el Montseny està bonic, i amb aquest temps que de seguida pots anar amb màniga curta és per aprofitar-ho, realment és de bojos, sóm a finals de novembre!!! suposo, que ja quedaran dies per quedar-nos a casa per pluja, fred o mandra, a més, últimament estic una mica vago amb la bici, fa un mes que per una cosa o altra fem una mica el ronço, i, a part, ha de pasar per quiròfan (taller) per unes operacions de cirurgia estètica per aquest any vinent, que l'agafo amb més il·lusió que no pas el temps que tindré, però "bueno" això ja ho anirem veient, de moment aquestes fotos són resultat d'un mati tranquil per el montseny, un mati tranquil per casa, no tenen cap mena de qüalitat, pero feia temps que no pasejava amb aquesta calma i se m'ha posat de p.m.

Suposo que no hem passara a mi sol, però de vegades convé agafar la càmera, sovint quan sortim a caminar, trekking, per als més moderns, o amb la bici, mirem pulsacions, temps, distàncies i totes aquestes coses, i si podem pujar-ho tot amb un pinyó menys que ahir millor, i no dic que estigui malament, sóc el primer de fer-ho, però de vegades aquestes ansies de millorar, de fer-ho tot millor, que que ens convertim en màquines millor engrassades i de ser mes perfectes, ens fa perdre de vista la realitat, del perquè fem les coses, de que anem amb bici per disfrutar de la muntanya, de que tot i que sempre poguem millorar, en definitiva sóm el que sóm i de la manera que sóm, i això no podem perdre-ho de vista, aixi que sempre va bé agafar la càmera de tant en tant per parar a mirar-ho tot amb més calma, i de vegades, fins i tot en surt alguna foto.

Aquell precís punt entre lliscades i relliscades...

Podem veure les coses i la vida de moltes maneres, a mi, m'agradaria veure-la dins d'allò que els francesos anomenen sports de glisse, d'aquests en els que algun element "extern" ens capacita per al moviment, un moviment on l'equilibri n'és la formula de l'èxit i encara que la majoria de vegades l'èxit sigui simplement mantenir-se de peu, de vegades hi ha lliscades màgiques i relliscades enormes, però en la majoria d'ocasions l'equilibri equivaldrà a saber caure i saber com aixecar-se, és el que hi ha...

Intentaré que aquest espai no sigui una pantalla oberta a les meves palles mentals, tot i que alguna hi caurà, sinó una finestra, més gran o més petita, oberta en totes direccions, en la que jo pugui mirar cap a fora i en la que, evidentment es veurà cap a dins, pertant, el que s'hi podrà veure serà un petit reflexe del que sóc i del que m'agrada, la muntanya, la bicicleta i direm que tirar fotos perque hi entenc ben poc, de vegades tot junt i de vegades per separat, depèn del que ens ompli més o on ens poguem buidar més en cada moment...